El divendres passat va ser l'últim dia de classe de COED. Durant les dues hores de classe vam realitzar varies activitats. Primerament vam continuar agafant apunts sobre les característiques del llenguatge tant a nivell oral com a nivell escrit. Després vam possar en comú diverses rondalles populars i llengendes entre els companys de clase.
Reflexió:
En aquesta clase he pogut observar de la importancia que té per a nosaltres la parla adequada del català ja que son un mirall per els alumnes ja que reflexaran i reproduiran el vocabulari i exprecions linguístiques que nosaltres utilitzem davant d'ells.
Ampliació:
Per ampliar més aquest tema penjaré una llegenda típica de la meva terra “els pirineus”:
Diu que , segles enrere, en el temps en què els moros s'havien aposentat al nord de
Catalunya, hi havia un cadí moro que era molt i molt ric. Però com que vivia fent de senyor
de la comarca, i als catalans d' aquella terra no els agradava tenir un cabdill moro, van
enviar un missatge als nobles de les comarques veïnes, demanant-los que els ajudessin a
alliberar-se del cadí.
Els nobles veïns, en rebre el missatge, van organitzar un gran exèrcit i van presentar
presentar batalla a les tropes del cadí.La lluita va ser molt i molt forta i va durar molts
dies.Ara guanyaven el catalans, ara guanyaven els moros, però la victòria no s'acabava de
decidir per cap dels bàndols.
Fins que un dia, les tropes catalanes van començar a guanyar terreny als moros, i tothom
es va adonar que la victòria seria de l'exèrcit català.En veure això el cadí es va dir:
- Les meves tropes estan a punt de ser derrotades. Val més que fugi i salvi el meu tresor
abans no caigui en mans dels cristians.
Dit i fet.Com que tenia molts cofres plens de joies i monedes i pesaven molt, va haver de
fer una rècula de mules aconduïda pels seus servidors més fidels.I van sortir de nit del
castell moro, procurant no ser vistos per ningú.Però va resultar que no podien seguir cap
camí perquè les tropes cristianes els vigilaven tots i els haguessin empresonat
Només podien escapar per un lloc i era fugir pel dret. I anant pel dret, van arribar al peu
d'una gran serralada de muntanyes molt dretes, que era l'últim obstacle de la seva
fugida.
- Si podem travessar aquesta serralada, podrem considerar-nos salvats- va dir el cadí.
I van començar a pujar per la falda de la serra. Però com més pujaven més difícil s'anava
fent el camí.
I va arribar un punt en què amb prou feines podien passar les persones, però que no
deixava passar les mules de cap de les maneres.
- Què fem, cadí? - li van demanar els servidors- Les mules no poden continuar i els
cristians ens vénen al darrera...
Efectivament , allà al lluny, al pla, es veien les tropes catalanes que ja s'havien adonat de
la fugida del cabdill moro i anaven al seu darrera.
El cabdill moro va haver de triar: o deixar el tresor o deixar-se agafar pels catalans. No
s'ho va pensar gaire:
- Descarregueu el tresor i enterreu-lo ben enterrat. I deixeu lliures les mules, que
s'escampin per la serra i així enganyarem els cristians. Nosaltres continuarem la fugida
sols i, quan hauran passat uns dies i els cristians se n'hauran anat d'aquí, tornarem a
recollir el tresor.
I així ho van fer. Van amagar els cofres sota les roques, van deixar lliures les mules i , en
acabat, se'n van anar muntanya amunt i van poder fugir.
Els Cristians es van entretenir perseguint les mules buides. Quan es van adonar de
l'engany, qui sap on eren els moros, ja! Els van estar buscant dies i dies, però no en van
trobar ni el rastre. I a la fi, cansats de buscar inútilment, se'n van tornar cadascú a casa
seva. Si més no, havien alliberat la comarca del cabdill moro.
Fou llavors quan el cadi i els seus servidors, que s'havien amagat en un bosc molt espès que hi havia a l'altra
banda de la serra, van tornar a cercar el tresor amagat. Però heus aquí que ningú no va ser capaç de recordar on l'havien enterrat exactament, ja que tots els llocs de la serra s'assemblaven. Van resseguir les muntanyes de dalt a baix durant molts dies, però no van trobar ni una sola peça d'or. No hi va haver res a fer: la serra s'havia quedat el tresor per ella, i els moros se'n van haver d'anar amb les mans buides.
I des de llavors aquella serra es diu Serra del Cadí. I diu que encara guarda, ben amagat entre les seves roques, un tresor fabulós que mai ningú no ha pogut trobar...
